1. |
Bisons, Duquessa
04:22
|
|||
|
M'agrada aquest abric que duus del segle passat,
espero que el que amaga dins no hagi canviat.
Intento escriure’t pàgines en blanc,
una llança vibra i fereix l'engany.
Només és bonic tot el que t'estimes.
Trobes lleig allò
que no pots hipnotitzar.
Tres estacions he trigat a entendre
que és quan m'agenollo
que podem veure-hi clar.
Igual que els bisons
que sento plorar
dins el teu cor
duquessa.
Ens trobem pel carrer com dos coneguts llunyans,
els dos fem gestos altius i passem de llarg,
per evitar parlar del temps fem crisàlides,
un tren blanc ens duu a camps siberians.
|
||||
2. |
Va de mà en mà
03:34
|
|||
|
Plorant sota la finestra
hi ha una dona
vestida de vermell.
Jo voldria imaginar-me que és ella
buscant un home
en un balcó com aquest.
És tard de nit
és d'hora a l'alba,
truques al meu pis
i dius estar abandonada.
Vols comprovar
si encara pots dormir amb mi
si et desencadenes en saltar dins el llit,
Sóc flexible, disposat a seguir,
recull-te els cabells,
puja al trapezi dels dits.
És tard de nit,
és d'hora a l'alba.
Truques al meu pis
i dius estar abandonada
Però això no és cert
tu ets així.
- Podríem provar
de passejar pels carrers.
No hi ha llavis
que menteixin tan bé.
No diguis res
que és breu el plaer
els dos en un llit d'hotel
perdent el temps,
disparo quan crides més,
sempre un sol tret,
perdent el temps.
I al final surt el sol com sempre
la dona s'allunya
per llargues platges de gel.
Quin silenci, com caminen les fulles.
Va de mà en mà
llegint els palmells.
|
||||
3. |
Fanals
03:20
|
|||
|
Ombres d’estiu al cor dels arbres,
al poble penjant hi ha paraules que s’amaguen.
Música buida sense notes,
fanals en flama que mai s’acaben.
Quan ella creu que pot canviar-me
m’agafa i treu el millor que tinc.
Quan ella em mira no hi ha paraules
només les flames dels fanals de nit.
Somnis de sol, somnis de lluna,
fanals en flames que ballen.
|
||||
4. |
Cançó d'hivern
03:44
|
|||
|
Hivern parla’m del seus
secrets reialmes
guardats entre els cabells
i l’olor dels dits,
Parla’m del que més li fa falta,
i de tot allò que hi ha
darrere els llavis prims,
de si val la pena o no
tenir més coratge,
per caçar l’escena
que ella provoca a les nits,
i ajupir-me a trobar la clau destinada
que m’obre el pit i em deixa d’emmalaltir.
Et sents estranya
quan la ment se te’n va
i et troben pels cafès
amb cantants frustrats?
I vas veient com cau la pols
sobre el món
i neva als cementiris d’aquesta ciutat,
vols la làpida del meu costat
amb l’epitafi que el trencalòs
ha escrit al llom del vent?
Així com ell
et llences tu a destruir-me,
vas cap al cor
i el tinc tan dur que t’hi estimbes,
I besa’m com un àngel així,
fes de cada petó una cicatriu,
em quedaré aquí per descobrir el teu món,
espero trobar-t'hi a dins.
Enllà del parcs
i enllà dels carrers
la pluja cau
i es fa difícil saber
si has passat per aquí
de nit, de nit.
He estat molt perdut
i no m’he trobat,
per trobar res a dir
he hagut de callar,
amarg és recordar
el vals sangonós,
i els fingiments constants
i el sopar especial.
A l’hivern vaig lluitar
contra la teva maldat,
i el nostre mal
va desglaçar l’iglú de les ombres,
del hall al llit greu,
volcans de neu a les fosques.
|
||||
5. |
||||
|
Tu ara no ets aquí però et cantaré com si fos així,
els teus ulls mirant-me els dits,
un roser de sang dins els teus pits.
Saps bé que això no ha de durar més
que aquesta nit,
però hem gastat tantes pregàries
desitjant un moment així.
Som amants del futur passat,
no ens estrenem mai.
La roba et cau,
l’agulla em vibra dins,
i tots els llocs que he conegut
es despleguen com ocells ferits.
La veu em brilla tant
i mai no hauria dit
que una passió pogués cobrir
tot el teu cos tan petit
i estic nerviós i espantat.
I estàs llesta per marxar quan la ment
no em pot flotar més,
reculls la roba des de baix,
no despertes el rèptil que ronca al bidet.
I no crec que això li hagis de dir en arribar a Anvers,
no crec que valgui massa la pena
que em trobis a faltar en el que és breu.
Tot i que jo en sóc expert
i em sembla que et guardaré
en els meus somnis més reals que la realitat,
i els deliris més importants que la veritat,
els meus somnis són més reals que la realitat,
i si mai vols sentir-me saps on seré…
La roba et cau,
l’agulla em vibra dins,
i tots els llocs que he conegut
es despleguen com ocells ferits.
La veu em brilla tant
i mai no hauria dit,
que una passió pogués cobrir
tot el teu cos tan petit
i estic nerviós i espantat.
Els ponts s'han cremat,
els ponts s'han cremat,
tu a l'altre costat.
|
||||
6. |
Això no està passant
03:09
|
|||
|
Em fas menys mal del que creus
i no és tant aquest odi i aquest dolor.
La roba a terra, ja ha sortit el sol
no em fa ferida la teva foscor.
Encenc un cigarret
jugant a endevinar la sort
és hora d’estar sol de nou, de nou.
No et vull donar el que vols
deixa’m anar d’un cop
vull ser ben lluny del mal.
No em cals,
no em cals tant com tu et creus,
no em cals més
del que mai reconeixeràs.
No sabria dir-te
què faig aquí despert.
Tu ja saps que em distrec fàcilment.
Encenc un cigarret
i espremo el teu cos,
vull sentir la sang córrer.
Com puc tornar-me boig?
|
||||
7. |
Korenlei
03:55
|
|||
|
Temps, ja fa temps,
que aquell temps es va acabar.
I en un buit gelat
tu vas minvant.
Tornar.
Els llums del carrer
mullen els canals de Gant.
Ell ja no hi és.
|
||||
8. |
||||
|
Entro pel riu nedant entre cignes,
un braç m'estira i em tanca en un pou,
Surto volant, m'espolso les escates,
i em col•loco al fil del llençols.
Un dona penja tot de vestits grocs,
la seva filla porta un ram de flors,
les teulades pintades, cervells de colors,
les tapen els cabells del sol.
Peggy Wickham surt a ballar amb el seu ós,
a la banyera sense fons, sense fons,
sense fons.
M'elevo lleuger entre arbres que brillen,
fulles blanques, mangos i plàtans,
uns ocells han fet nius que omplen de síndries
d'on raja un petroli dolç,
Dalt del turó creix un alt campanar,
ple de cigonyes, meduses flotant,
Un home amb bastó munta a cavall,
les vaques van cap al carnaval dels animals,
L’alcalde del somni fa un discurs mental.
Els freesbies es llencen noies joves als parcs.
Peggy Wickham surt a ballar amb el seu ós,
a la banyera sense fons, sense fons,
sense fons.
|
||||
9. |
Els teus ulls infinits
03:18
|
|||
|
S'acosta el moment
de volar de nou,
Pots sentir-ho
dins teu, ho sé,
No és senzill
i els núvols al cel
no em voldran mostrar
el teu rumb, ningú no sap on vas.
Has pres el teu cos nu
i has canviat tots els panys.
Dins els vells trens del nord,
t'asseus a respirar el futur.
No tornaràs al punt
on per riure calia estar enganyat.
Aniràs tan lluny, i tornaràs a caure.
Els teus ulls infinits
mai van saber què amagaven
però a mi em van mostrar
que l'enyorança
ens fa anar endavant.
Quan creguis que has arribat
recorda que la terra no és plana,
gira sense passat
i a l'hivern la neu també plou.
Que una cova per dins
pot ser un palau o una presó,
depèn de qui hi viu,
de quins colors estimi.
T'has escapat,
quan torni el sol tornaràs,
conec la teva vall,
i els trucs que et juga la nit.
Conec que molt sovint
contestes que no
i vols dir que sí,
que enyores els dies
quan penjàvem junts.
|
||||
10. |
El llac
03:57
|
|||
|
Quan vaig trobar-me el llac
els udols dels llops s'havien acabat.
El silenci em feia mal,
com més perdut m'he vist més lluny he anat.
Vaig acostar-m'hi lentament,
no he conegut amb qui vull fer-me vell.
Una veu em deia
neda no pensis en res,
i es va aturar el temps,
i en iniciar el descens
dins la nit que era lleu
vaig 'nar caient,
vaig 'nar caient,
vaig 'nar caient...
I véns quan vinc,
i et sóc bressol,
si estàs ferit,
i vinc quan véns
i m'ets la font quan t'estires
amb mi.
Vaig saltar amb els pulmons
tots plens de l'aire dels teus crits
i notar en la suspensió
que s'adormien, quiets, tots els neguits,
Vaig bucejar fins al fons del llac
al punt profund per murmurar el teu nom,
pels meus ventricles bruts
va entrar el teu sol.
I tots els talls que tinc
notaven l'escalfor
i em feies nius a dins
que em feien ser millor
i vaig aprendre a tocar,
aprendre a cantar,
i vaig aprendre el significat
de què vol dir somiar.
I véns quan vinc,
i et sóc bressol,
si estàs ferit,
i vinc quan véns
i m'ets la font quan t'estires
amb mi.
|
||||
Pere Vilanova
Pere Vilanova (Barcelona, 1988)
és un poeta i un cantautor. Canta en català, anglès i francès i les seves cançons
sempre busquen la vida interior de les coses.
-
Pere Vilanova (Barcelona, 1988) is a poet and a songwriter. He sings in catalan, english and french and his songs are always looking for the inner life of things.
... more
If you like Pere Vilanova, you may also like:
Emotions and Math
by Margaret Glaspy
featured on Bandcamp Radio Jun 6, 2017
go to album
Quickies
by The Magnetic Fields
The band's latest project includes twenty-eight new short songs that clock-in at no longer than just under three minutes.
go to album
With “In Silver Halides,” Lowpines have created a collection of rich, textured, deeply-felt rock songs abounding in small sonic details.
go to album
Julien Baker - Audiotree Live
by Julien Baker
Baker follows up her recent debut album with an Audiotree Live performance during which her powerhouse voice simply shines.
go to album
A hushed and low-lit EP from this Melbourne musician, where dreamlike melodies drift across a bed of tender guitar.
go to album
Deep soul melodies and elastic funk grooves light up the latest from Sivu.
go to album
Recorded on the Grecian isle of Hydra, this is blissed-out psych pop with stacked falsetto harmonies and luscious arrangements.
go to album
