Una magrana d'astres

by Pere Vilanova

/
  • Streaming + Download

    Purchasable with gift card

     

1.
S'atenua la llum. Al delta l'aire vibra pel batec d'unes ales, amb el claqueig dels ànecs. S'estronca la suor, s'obren els llavis al tast fresc de la síndria. Al laberint dels ulls hi ha un gest nostàlgic, la pell besa la pell i la tristesa amaina. Duu el riu, com una barca, el somni d'unes mans.
2.
01:40
La natura s'estripa furiosa i s'encalma, l'erupció del volcà, el gest arravatat que s'asserena, la mare o la lleona que renyen els seus fills, el crit irat que esquerda la pell tranquil.la de la tarda i s'apaga en murmuris, un cop recobrada la tendresa. Els cabells de la llum s'esbandeixen encara damunt el teu rostre. Déu et crea i la Terra t'ha donat el seu nom.
3.
Un vent còsmic empeny endins de l'univers la vela que has estès, el vell tapís, una magrana atapeïda d'astres, de mons que només intuïm. Els ulls s'hi aboquen: rere una lent l'immens eixam d'estrelles, l'espai àvid de temps on els planetes ocupen el seu lloc. No ens pertany l'horitzó: vençuts pel pes de cada nit, tornem la nostra ment a la casa i la pell, a l'oblit i l'espera. La vela que has estès, la distància insondable ens expliquen qui som.
4.
05:05
S'esvaneix la llum grisa i aquesta ombra esquinçada s'arrecera en el somni. He perdut les mirades: una joia exaltada com un riu transparent, un desig impacient que m'empeny cap a uns llavis, una angoixa infinita que no sé mitigar. Les dibuixa el silenci amb un traç que em fereix, inguarible, al ponent on s'atura l'espera, serè, sobre un cel de cristall. Hi netejo els meus ulls ja envellits d'unes llàgrimes blaves. Hi ha una nit que vaig néixer. Hi ha una nit que el teu cos va estimar-me. I l'oblit va eixugant el seu rastre. Tot és nu, sense temps, quan els astres sorgeixen.
5.
02:25
Neva a París i el vent llança les volves contra el tacte, la pell grisa de l'aire dibuixa les mirades que s'encreuen cercant besos ocults rere un gest fatigat. Neva a París, el cel no té fronteres, el dia és un estany i les ombres s'inclinen sobre l'aigua. La nit, blava, s'ajeu, molt àvida de llavis.
6.
03:49
II S’esmussen els contorns d’aquesta pell, l’aire quiet tensa el gest per mirar-te. S’estén el buit, es perd dins el seu centre. Osques la llum; potser només senyals d’absència. T’espera una illa, tu. III S’esberla el mar, ones negres s’allunyen fins a l’esclat, l’instant on conflueixen les carenes. Trenquen el cel branques de llum, sense horitzó. Clivelles. V El vent t’empeny. L’oblit de sorra, gris, talla l’onada. Mons escindits. Textures. Plenituds que s’escapcen. VI El mur era un mirall. Et solca el fred, la densitat del buit. Rastres ferits, petges d’algú que has estat tu esquerden una pell. Es descús la foscor. El tacte està cansat i plores.
7.
03:24
Vinc del desig, de somiar-te, ple de pell i del blau de mirall d'aquestes aigües nues. S'eixuga la llum. Torno al somni, als teus ulls, que m'han pres i que em deixen, a les mans on escolto aquesta veu que estimo. Quin silenci entre els dits! Dorm el riu. Els llavis beuen l'aire. Ho fan tan lentament que sembla que s'allunyin. El somni ha caigut per la finestra i arriba l'onada del temps. Ara aprenc a explicar-li a la nit com em cal la tendresa.
8.
04:35
Encara és fosc; travesso el vell portal. Als carrers del turó el silenci nocturn és opac. Les parets diuen noms i mirades distants que no sé reconèixer. Tot el dolor s'eixuga en aquests murs tan lents. Quan arribo al Palau, escantells a la pedra, revelacions de setges. A les gàrgoles gòtiques, antics lladres de temps preservaren l'instant, el rostre d'un malson. El pati està ple de taronges caigudes i a la font un sant Jordi venç de nou el dragó. Un rostre de bronze, sever, em mira enllà del temps. Fa fred. Escolto la veu de les campanes i bateguen, exhaustes, les ombres del Palau. Com la mar imprevista, una onada de llum. És l'olor de l'albada.
9.
Desig, somni i oblit i el silenci que espera. El teu cos xop de llum i els teus ulls on la mar em convoca. Amb les mans del record, m'acompanya la nit. Els teus llavis s'allunyen. Ens bevem el ponent per encendre tristeses. Al mirall del retorn hi ha fragments d'infinit.
10.
En aquesta ciutat tot té a veure amb la vida dels homes, els seus somnis l'ocupen, mentre la terra calla. El passat és la història que els homes n'escriuen; recreen el seu món dins de cada paraula. S'estronca la saba i l'arbre s'extingeix. Quan s'aturen els dies els ulls es reconeixen. La mort, sempre a punt, dins de la ment t'espera. Als carrers els gestos es retroben rere els murs destenyits de records. I ara tu, que has après a plorar, mires llavis que es besen. Un vent de solitud restableix el desig, despulla la impaciència. S'escampa la llum del dolor endins de tu cap al centre del temps.
11.
(i) El fang, el foc, la sang, el pas veloç, un salt, el traç d'un arc, la línia sinuosa, la flama i la sageta que es projecten, batec fugaç de terra. (ii) T'asseus i esperes el que ha de succeir. Atents, sorpresos, et sotgen rostres sorgits d'una altra escena, darrere d'un mirall. Sents el tacte d'uns ulls que t'assenyalen. Esperen el teu pròxim moviment. (iii) Reprens la dansa, la música del gest, les ales de la llum. Conformes l'aire amb els teus dits. El món alena amb tu, s'acorda amb els teus passos, succeeix en els teus ulls.
12.
El cel es va vestint de roses i d'argent i l'horitzó s'aprima i es torna penetrant, una agulla de llum travessa l'aire i Venus, a l'oest, crema i tremola abans de pondre's. El gest del món esdevé tràgic i precís, l'abisme que s'obre davant teu perquè amb els ulls t'hi estimbis, ja pura solitud, ja incandescència el mar, ferida estesa dels records on el batec dels somnis s'alenteix i on arrossegues, perplex i desolat, el llast dels dies, espurnes doloroses del desig, les mans antigues on reconeixes qui vas ser i on et reescrius encara sota un rostre cansat que estima els arbres i aquesta nit que s'eixampla com una geografia il·limitada, d'on ets al capdavall, unit el teu destí al dels astres.
13.
03:36
Cauen les gotes una a una com còdols de cristall sobre la pell de l'aigua; avança el bosc, fuig d'un passat de cendra en un seguici silenciós sota la mà dels núvols. Arbre rere arbre sento el corrent de saba dins dels troncs que el vent inclina. Trepitgem la terra venerada, d'on ressorgim després de cada mort, sorra entre els dits de l'aire.
14.
Un vent còsmic empeny endins de l'univers la vela que has estès, el vell tapís, una magrana atapeïda d'astres, de mons que només intuïm. Els ulls s'hi aboquen: rere una lent l'immens eixam d'estrelles, l'espai àvid de temps on els planetes ocupen el seu lloc. No ens pertany l'horitzó: vençuts pel pes de cada nit, tornem la nostra ment a la casa i la pell, a l'oblit i l'espera. La vela que has estès, la distància insondable ens expliquen qui som.

about

Una magrana d'astres (CCG, 2011)
Antologia de poemes musicat de Carles Duarte

credits

released October 11, 2011

_____________________________________

Web: www.perevilanova.cat
_____________________________________

Pere Vilanova - veu, guitarra
Pau Romero - guitarra, weissenborn, glockenspiel, melòdica, piano de joguina, mellotron, veus, percussió
Climent Lanaspa - baix, theremin
Raül Lorenzo Serra - bateria
Ramon Baubí - hammond, rhodes, glockenspiel
Noemí Rubio - violí
Maria Negrié Miguel - violoncel
Àlex Ricart - trompeta
Néstor López - saxo
Martí Fontclara - trombó
Cristina Malakai - veu
Carles Duarte - recitat

license

all rights reserved

tags

about

Pere Vilanova

Pere Vilanova (Barcelona, 1988)
és un poeta i un cantautor. Canta en català, anglès i francès i les seves cançons sempre busquen la vida interior de les coses.

-

Pere Vilanova (Barcelona, 1988) is a poet and a songwriter. He sings in catalan, english and french and his songs are always looking for the inner life of things.
... more

contact / help

Contact Pere Vilanova

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Pere Vilanova, you may also like: